Us presentem la crònica de l’expedició DESCOBRIR que durant tres setmanes, entre el 18 de maig i el 7 de juny, va fer el GR 11, entre el cap de Creus, a l’Alt Empordà, i el tuc de Molières, a la Vall d’Aran. És el relat d’Álvaro Sanz, fotògraf, realitzador i cap de l’expedició. Una crònica honesta de principi a fi, que no amaga res, ni tan sols anècdotes que poden semblar trivials, però que expliquen consells valuosos.
Els sons que escoltareu van ser tots enregistrats durant el transcurs del recorregut. Aquest relat també és una immersió en l’univers sonor que hi ha a la natura més enllà del silenci. Esperem que amb aquest relat sonor un teletransporteu als prats, a les valls i als boscos per on van caminar els protagonistes d’aquesta expedició.
“Quina gran aventura tinc per davant!”, m’he dit des de fa setmanes. El camí comença tranquil. El paisatge nu del cap de Creus llueix un to verd preciós característic de la primavera. Arribem a la platja Gran de Culip i ens vénen ganes d’un primer bany, però prenem l’equivocada decisió de deixar-ho per més tard. “Ja tindrem temps” ens diem, però no sabem que no tindrem una altra oportunitat com aquesta.
Més informacióEl paisatge és molt bonic. La ginesta està florida i omple els camps d’un groc únic. A Sant Quirze de Colera ens estirem tots al sol i ens quedem adormits. Oh, mare meva, el meu cos grinyola en incorporar-me. Fa un dia i mig que hem començat i sento tant de dolor que m’entra un atac de riure que s’encomana quan ells descobreixen que la migdiada se’ls ha posat igual de malament que a mi.
Més informacióSortim cap al castell de Requesens, després d’haver fet una de les primeres entrevistes que durem a terme en el camí i que alimentaran el documental que m’he proposat rodar en paral·lel. La Bàrbara i en Joan Carles van heretar la finca de la Gutina i van decidir recuperar l’elaboració de vi d’una manera artesanal i totalment ecològica.
Més informacióDeixem la Jonquera per submergir-nos en una vegetació diferent. Hem passat de caminar per pistes seques i amb arbustos a fer-ho entre boscos amb vegetació, molt més humits i plens de vida. Comencen a aparèixer les alzines sureres i l’entorn em resulta conegut.
Més informacióCares de sorpresa en veure’m preparant la motxilla: “Però, Álvaro, ahir no vas poder acabar l’etapa de mal de genoll, caminaràs avui?”. Sóc incapaç de tirar la tovallola. Caminem fins que en un punt del camí tenim unes vistes increïbles. Quin regal poder observar tot l’Empordà als nostres peus i veure el lloc d’on vam sortir fa pocs dies. És quan entens la dimensió del viatge.
Més informacióSón les 5.30 h i estem esmorzant molt fort, ens espera una etapa de 35 km. El meu genoll sembla que aguanta, com a mínim millor que les sabatilles de la Marta, que en arribar al cim del puig de Bassegoda se separen en dues parts i, amb molta pena, abandona l’etapa d’avui. Arribem a Beget i posem fi a un territori increïble com ha estat el cap de Creus i l’Albera.
Més informacióEn començar la ruta, ens trobem un prat de postal ple de vaques i ovelles que han traçat una ziga-zaga gegant a l’herba. En Maties no pot evitar treure el seu micròfon i fer-nos callar. Aquests instants són un regal; quan succeeixen en Maties ens obliga a tots a respirar fluix i a viure intensament el moment.
Més informacióPugem fins al coll de la Marrana bastant ràpid i recorrent un camí molt agradable. A dalt, el vent bufa fort i hi fa bastant fred. Seguim baixant per la vall de Coma de Vaca i per seguir cap a Núria decidim agafar el camí dels Enginyers, una de les múltiples variants del GR 11. No serà la primera alternativa ni l’última al camí original que seguim.
Més informacióAvui necessitem descansar. En Genís surt corrent tot sol a un ritme que jo mai no seria capaç de seguir muntanya amunt. Porta un parell de barretes, una ampolla d’aigua i una càmera petita. Jo el miro amb el dron mentre somio amb un cafè al sol i penso en tot el que ens ve per endavant. Ens retrobarem a la Molina.
Més informacióLa ruta que ens porta fins al refugi de Malniu es fa entretinguda. Quan hi arribem, muntem les tendes a la zona d’acampada. Son les 22 h i la nit està tranquil·la. Les tendes tenen aquest poder únic de fer-nos reflexionar sobre el que estem vivint i, per mi, són la millor manera de dormir a la natura.
Més informacióAvui ens espera una jornada intensa: 28 km i uns 1.500 m de desnivell positiu. A l’estany de Minyons m’aturo uns moments a observar els meus companys. A l’altre costat hi ha Andorra i em sento com un autèntic bandoler creuant la frontera prohibida. Arribem cansats, però per sort el paisatge i el contacte amb aquests boscos ho curen tot. Qui pot queixar-se estant en un entorn així?
Més informacióL’etapa d’Encamp a Arinsal és molt esgotadora: és plena de forts desnivells. Hem deixat els boscos frondosos i hem entrat en paisatges alpins amb prats, tarteres, roques, gel, crestes, cims i estanys i rius carregats d’aigua del desgel.
Més informacióGairebé sense adonar-nos-en, hem creuat al Pallars Sobirà. Aquí no hi ha fronteres físiques ni barreres. Les muntanyes no entenen de països ni de línies divisòries. Sentim trons i el cel s’il·lumina davant nostre quan comença a ploure. Decidim baixar corrents per la tartera i protegir-nos al refugi de Baiau. Ara mateix aquest tros de xapa em sembla el lloc més segur del planeta! Quan afluixa, baixem fins al pla de Boet i muntem el campament en un lloc idíl·lic.
Més informacióAl matí ens rentem la cara al riu i ens refresquem. Ens espera mitja jornada fins a Alins per camins que em fan somiar de nou en veure un ós bru. Al poble, visitem la Meritxell i la seva llibreria especialitzada en natura i muntanyes. No em podria haver imaginat mai que trobaria un tresor així en un poble tan petit.
Més informacióAquesta etapa comença dura i de la pitjor manera possible: el sol, que tants dies hem trobat a faltar, avui es converteix en el nostre pitjor enemic, però també la pujada que ens espera i els mil metres de desnivell que haurem de superar. A Ginestarre, en Marc Garriga, director del Parc Natural de l’Alt Pirineu, ens regala grans moments.
Més informacióEl sol ha sortit i ens toca els clatells tot el dia. Pugem fins al coll de Jou i la pujada es fa molt dura, estem realment molt cansats. Dinem al costat d’un riuet i alguns tanquem els ulls cinc minuts. A Estaon tenim la gran sort que la Carme, l’última habitant del poble nascuda aquí, s’asseu amb nosaltres a explicar-nos coses.
Més informacióAvui ens toca fer 1.000 m positius de desnivell en només 5 km. El cel és d’un blau més intens que mai. Quan entrem a les valls d’Àneu, comencem a veure la ruta que farem demà. Ens espera una de les jornades estrella del viatge: som a les portes del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.
Més informacióComencem a caminar mentre escoltem les converses de la Núria i l’Eñaut, un glaciòleg basc que s’acaba de sumar a l’expedició, sobre la fragilitat del planeta. És increïble pensar en la desaparició de estanys i glaceres. Saber com afecta tot això al fantàstic paisatge que estem veient em fa pensar en l’absurditat de l’ésser humà.
Més informacióContinuem rodejats d’una natura corprenedora. Per primer cop, albirem en la llunyania la nostra destinació final. M’emociono en pensar-ho, i respiro profundament. Se’m dibuixa al rostre un somriure, un d’aquells que són un conjunt de felicitat, eufòria i satisfacció. Hem arribat fins aquí caminant!
Més informacióSempre he coincidit amb Élisée Reclus en la seva ‘Història d’una muntanya’ quan escriu que se sent molt més feliç en un cim secundari. És per això que el tuc de Molières es presenta com la muntanya perfecta per acabar aquest viatge. No hi ha res que em sembli més bonic que haver començat en un matí al cap de Creus i acabar un capvespre amb l’Aneto a l’horitzó.
Més informacióMentre ens abracem i plorem de l’emoció pel que hem viscut fins ara, els déus, que ara mateix han d’existir, han fet que el sol, mentre desapareix rere l’Aneto, dibuixi un arc de Sant Martí a la nostra esquena. Quan descobrim que no és un simple arc de Sant Martí i que es tracta del fenomen de l’espectre de Brocken, m’allunyo dels meus companys.
Més informacióMai, en tota la meva vida, la natura m’havia sorprès així, tan majestuosa i en un moment tan especial. Anar a buscar aurores boreals a les illes Lofoten i veure-les no és sorprenent, buscar orques a l’Antàrtida no és estrany i veure óssos a Alaska, gens complicat. I totes aquestes coses em van emocionar en el seu moment. Però una experiència com aquesta, a casa nostra, són paraules majors.